Salvador de cel·lulosa

Caigut i abatut, les aigües d'un riu marjaler s'enduen un Messies sobrevingut direcció a les platges destrossades d'algun imperi desproporcionat.

Al contrari del que passa amb la majoria de cossos de profetes, salvadors i divinitats menors sense immortalitat aparent, el pes mort abatut no es dissol ràpidament a les aigües verdoses del riu, no. Es manté sencer, fins i tot es diria que aliè a la seua capacitat de surar, i tantes altres propietats de la càndida H2O no transvasada. A una revolta de riu, el pes mort queda aturat entre unes canyes.

En poc temps, una manada de llops superdotats recull l'acciamo i el porta a terra ferma. Àvids de bons aliments, escanyolits per respectar en la seua dieta les instruccions de la Conselleria sobre espècies protegides, obrin el pressumpte cadàver per considerar-ne la partició. Un bisturí elaborat amb queixals incisius de ca domèstic els permet d'obrir amb facilitat l'impermeable Plató de zones humides.

Del seu interior extrauen, no sense dificultat, diferents objectes i realitats, d'entre ells:

1) Un velociraptor amb vocació de director d'orquestra expert en resolució de conflictes a l'Orient Pròxim amb un oficial de les SS al llom.

2) Cinc ous lluents, dos d'ells característics d'aus de riu de gran envergadura i tres de la millor tradició de l'orfebreria russa tsarista

3) Un DVD promocional amb programari lliure i sistemes operatius GNU en llengües minoritzades, amb una desafortunada captura de pantalla a mode de presentació, basat en un mosaic de screenshots dels programes amb interfície poc o gens intuïtiva.

4) Una caixa de preservatius femenins basats en el disseny de l'Anell Únic de Sàuron

5) Lehninger, Principles of Biochemistry, d'editorial Nelson and Cox.

Pedra, paper, tisores. Pedra, paper, tisores. No s'hi val. Vinga, al millor de tres. Ara, tu tries. No, jo. Fet i fet, les troballes queden dividides, cordialment, entre els llops presents. S'acorda que els dos ous de gran au conformen un sol trofeu, per la més que probable relació familiar existent entre els nasciturus que hi resten dins.

Àvidament, acaben amb les restes d'aquell especímen barbut, abans brillant i ara d'un fosforescent esmorteït. Un llop proposa, tímid, que potser els seus ossos continguen gasos nobles. Algú mossega un os. S'ofega. Fars de xenó. No passa res, ja respira bé. Ara tots els llops brillen lleument en la foscor, fantasmagòrics i alhora cools.

Temps després, com afectats per una mala digestió de cereals de fibra, els cànids requereixen, amb urgència, desmenjar. La seua intel·ligència superior els ha fet oblidar que defecar al bancal és més que adequat per a quadrúpeds. Quan tots han acabat, comproven que tenen tanta fam ferotge com abans. No l'han pogut digerir. El malvat filòsof, el Sóter, se'ls ha resistit com la fibra vegetal i els iogurs de José Coronado a la digestió humana. Murmuren. Udolen.

Aliena al seu estupor, una colònia de formigues roges actua, accidentalment, d'instrument de l'Agnus Dei, recomposant, tros a tros, el modern èmul del fundador de l'Acadèmia d'Atenes. Amb els primers rajos de sol, es posa en nou en marxa el mecanisme. Les fibres de cel·lulosa es recomposen amb rapidesa, pont a pont, cadena a cadena, a partir de la rosada, l'aire i l'humus del terreny. Ossiris postmodern, pren consciència de si mateix. Al tercer dia, dilluns de matí, està cridat a ressuscitar.