dilluns, 10 / novembre / 2008

La cassola de la crisi


Dia i nit ho diu la televisió, els diaris, internet, les companyies de segurs, la banca: estem en crisi. I arriba l'hora de fer retalls pressuposataris, en l'esfera pública i privada. Però Zapatero ens promet que no hi haurà retalls socials: l'estat del benestar continua, com a mínim aparentment, en peu.

Però quin estat del benestar pot existir si l'estat no és capaç de garantir la cobertura de les necessitats més bàsiques, teòricament prèvies a qualsevol necessitat de consum i del mateix assistencialisme? A què ens porta un sistema que fa d'allò més elemental com és l'alimentació dependent d'una immensa ruleta russa amb els empresaris de l'agrobusiness, els biocombustibles, els transgènics, els preus del petroli o les polítiques agràries occidentals basades en la subvenció per superfície? Preguntes sense resposta, com a mínim de moment.

Foto: Una cassola d'arròs, producte bàsic per a gran part de la població mundial que viu en condicions de subsistència, amenaçada pels transgènics i biocombustibles. A sobre, el devenir atzarós de la Borsa, Olimp de l'especulació fet sobre la pasta (spaghettis) del treball camperol. Un conjunt presidit per la presència omnipresent del dòlar i les polítiques neoliberals que han ofegat l'economia tradicional (dos gallons de taronja atravessats per furgadents), tot envoltat per la cadena del gran capital. Una autèntica obra d'art cassolana.

dimecres, 5 / novembre / 2008

De la infame mort a espasa d'un ressuscitat

  • "Crec que als morts els importa poc si dormen o tornen a alçar-se- Èsquil



Vam pregar als Déus i Deesses de tota classe i condició, però fou en va. Atravessat per una espasa àrab de factura exquisida, el Titi va morir en un toll de sang a mig coagular. Mentrestant, dret, un segon individu l'advertia que, tot i el temps transcorregut, Tanit segueix sense pagar traïdors. Al remat, el Titi havia tornat a ressuscitar per a res.

diumenge, 13 / juliol / 2008

Salvador de cel·lulosa


Caigut i abatut, les aigües d'un riu marjaler s'enduen un Messies sobrevingut direcció a les platges destrossades d'algun imperi desproporcionat.

Al contrari del que passa amb la majoria de cossos
de profetes, salvadors i divinitats menors sense immortalitat aparent, el pes mort abatut no es dissol ràpidament a les aigües verdoses del riu, no. Es manté sencer, fins i tot es diria que aliè a la seua capacitat de surar, i tantes altres propietats de la càndida H2O no transvasada. A una revolta de riu, el pes mort queda aturat entre unes canyes.

En poc temps, una manada de llops superdotats recull l'acciamo i el porta a terra ferma. Àvids de bons aliments, escanyolits per respectar en la seua dieta les instruccions de la Conselleria sobre espècies protegides, obrin el pressumpte cadàver per considerar-ne la partició.
Un bisturí elaborat amb queixals incisius de ca domèstic els permet d'obrir amb facilitat l'impermeable Plató de zones humides.

Del seu interior extrauen, no sense dificultat, diferents objectes i realitats, d'entre ells:


1) Un velociraptor amb vocació de director d'orquestra expert en resolució de conflictes a l'Orient Pròxim amb un oficial de les SS al llom.

2) Cinc ous lluents, dos d'ells característics d'aus de riu de gran envergadura i tres de la millor tradició de l'orfebreria russa tsarista

3) Un DVD promocional amb programari lliure i sistemes operatius GNU en llengües minoritzades, amb una desafortunada captura de pantalla a mode de presentació, basat en un mosaic de screenshots dels programes amb interfície poc o gens intuïtiva.

4) Una caixa de preservatius femenins basats en el disseny de l'Anell Únic de Sàuron


5) Lehninger, Principles of Biochemistry, d'editorial Nelson and Cox.

Pedra, paper, tisores. Pedra, paper, tisores. No s'hi val. Vinga, al millor de tres. Ara, tu tries. No, jo. Fet i fet, les troballes queden dividides, cordialment, entre els llops presents. S'acorda que els dos ous de gran au conformen un sol trofeu, per la més que probable relació familiar existent entre els nasciturus que hi resten dins.

Àvidament, acaben amb les restes d'aquell especímen barbut, abans brillant i ara d'un fosforescent esmorteït. Un llop proposa, tímid, que potser els seus ossos continguen gasos nobles. Algú mossega un os. S'ofega. Fars de xenó. No passa res, ja respira bé. Ara tots els llops brillen lleument en la foscor, fantasmagòrics i alhora
cools.

Temps després, com afectats per una mala digestió de cereals de fibra, els cànids requereixen, amb urgència, desmenjar. La seua intel·ligència superior els ha fet oblidar que defecar al bancal és més que adequat per a quadrúpeds. Quan tots han acabat, comproven que tenen tanta fam ferotge com abans. No l'han pogut digerir. El malvat filòsof, el Sóter, se'ls ha resistit com la fibra vegetal i els iogurs de José Coronado a la digestió humana. Murmuren. Udolen.

Aliena al seu estupor, una colònia de formigues roges actua, accidentalment, d'instrument de l'Agnus Dei, recomposant, tros a tros, el modern èmul del fundador de l'Acadèmia d'Atenes. Amb els primers rajos de sol, es posa en nou en marxa el mecanisme. Les fibres de cel·lulosa es recomposen amb rapidesa, pont a pont, cadena a cadena, a partir de la rosada, l'aire i l'humus del terreny. Ossiris postmodern, pren consciència de si mateix. Al tercer dia, dilluns de matí, està cridat a ressuscitar.

dilluns, 7 / juliol / 2008

Com Plató per sèquia




Caminant per la marjal, un matí qualsevol, l'hem vist.


Se'ns ha aparegut, majestuós, entre llum blanca. Situat a alguns metres sobre els nostres caps, ens ha parlat. En poc temps, ens diu, aprendrem a ser com ell i mirar la llum sense cobrir-nos els ulls. Ens espera un futur millor més enllà de la nostra rural mediocritat. Les coses poden canviar, diu.

Un tret sec, però, l'ha abatut. El nostre salvador ha caigut, com un pes mort, dins d'una sèquia, que se l'endú corrent avall. Seguim el nostre camí. El Món de les Idees pot esperar, com a mínim, uns dies més.

dijous, 3 / juliol / 2008

Borratxa i morta




En despertar de la letàrgia has trobat

al vell cabàs de gos on, feliç, solies dormir

una bella dama, pudent a alcohol i somrient
i tanmateix, morta

dijous, 7 / febrer / 2008

El retorn d'un mite: Jaume I és aquí


Com ja vaig comentar a Atena del Montgó, el meu bloc seriós, en la meua recerca d'alternatives per al país vaig fer un homenatge a la figura del gran Jaume I, i vaig preguntar que passaria si Jaume I o els templers alçaren el cap i vegeren com està el panorama que van deixar.

Contra tot pronòstic, el meu prec va ser considerat una petició, i Rosa Mari, del Servei d'Atenció al Devot de l'Hades (un altre dia vos comentaré la realitat administrativa del Servei d'Atenció al Devot, tota una dimensió) em va remetre un correu comunicant que s'havia concedit al Rei en Jaume un permís de vida, sense limitants ni condicionants, i que prompte estaria en camí.

Atesa la categoria del passatger en qüestió i de la situació geogràfica, Jaume I vindria en tren d'última generació. Per aquesta mena de viatges, el Servei acostuma a fer servir ferrocarrils de fabricació japonesa, de tecnologia magnètica (d'aquells que, electroimantades les vies, suren en l'aire) evolució del clàssic tren bala que uneix Osaka i Tòkio. Tot això és possible gràcies a les indubtables bones relacions que Hades manté amb la patronal japonesa per a intercanvis de tecnologia, proporcionant-los a canvi els coneixements en enginyeria genètica que els permet obtenir animals domèstics de fins a tres caps.

L'estació de recepció era Gata de Gorgos, és a dir, el vell edifici de rajoles destinat a rebre el Limon Express, ràpid com el vent i de motor dièsel, que uneix Dénia amb Alacant (i viceversa). Els trens procedents dels Camps Elisis amb benaventurats amb permissos de nova vida passen sovint per l'estació, sense necessitat de fer servir una andana alternativa ni amagar-se enlloc. Simplement passen, i poc abans d'arribar a la Xara es submergeixen de nou a les entranyes de la Sella (de la Terra). A la gent de la localitat poc li estranya el pas, van i tornen, i al bar Estígia, a la porta de l'Avern, sovintegen els gateros cansats de repetir la ruta pels locals del seu poble.

En ser jo el sol·licitant hauria de fer-me càrrec, segons resava Rosa Mari a l'e-mail, de recollir el passatger a l'estació, així que vaig escriure un SMS a la meua companya en estos afers, Atena, que com sabeu resideix a la cova del Montgó en companyia de la deessa ibera titular de l'oquetat. Vam quedar a les 9:30 a l'ermita del Pòpul, a la carretera de Jesús Pobre, i des d'allà aniriem a Gata. Atena costuma a baixar els penya-segats a bots per exercitar-se, i aquell exercici matinal li ve bé per mantenir la forma.

Vaig arrancar el Citroën C3, i com m'ho veia vindre vaig agafar també una petita baca que tinc, tot i que això no s'estila, per si s'havien de transportar trastos. Atena acostuma a portar un escut voluminós i una llança que no caben dins del cotxe, i menys si s'ha de portar un rei del segle XIII d'altura llegendària al seient de darrere. Em vaig dirigir cap a l'ermita del Pòpul que és on havia quedat, Colomer amunt fins a mitjan carretera de Jesús Pobre.

Atena va ser puntual. Portava una bossa de cuir amb entrepans per esmorzar que havia comprat d'un bar d'allà la carretera, una bóta de vi, una d'ambrosia i una marraixeta d'aigua de la font de la Serra de Bèrnia. Tot això a part de la llança, l'escut amb la efígie de la Gorgona, i la seua òliba, que es va posar, com sempre, de forma tranquil·la al respatller del seient. Així, vam arribar a Jesús Pobre i des d'allà a Gata, en un tranquil trajecte, amb una ràdio guiri sintonitzada. Vam aparcar el cotxe davant l'estació, prop de l'antic cine la Pau, i vam esperar a l'andana. Les deu menys dos minuts, sols quatre sibarites del cànnabis fugats de l'institut als banquets. Ni rastre del tren.

A l'hora convinguda, i quan pensàvem que la mítica puntualitat suïssa dels serveis ferroviaris de la Corporació Hades estava fallant, un vent fort i huracanat ens va arribar procedent de migjorn. Com una exhal·lació, un tren allargat i negre, aerodinàmic i sense publicitat va arribar davant nostre procedent del sud. Sols, en grans lletres una inscripció: FA XXIII (Ferrocarrils de l'Avern n.23). Cal preguntar-se com es movia un tren magnètic d'última generació per una via estreta sense electrificar, però la resposta és senzilla: bateries.

El ferrocarril venia buit. Una locomotora d'última generació i dos vagons. De l'últim dels vagons va eixir, amb gest ferm i decidit, una figura d'altura. Mesuraria gairebé 2 metres, portava una capa típica de rei medieval amb l'escut de la família, el casc que li era característic, amb l'escut quatribarrat i el drac, i unes botes que semblaven ser de muntar. L'aparença de tot un rei. Faltava, però, l'espasa. Va traure arrossegant una maleta de carro, i en eixir les portes es tancaren i el tren va marxar com havia vingut: en una exhal·lació, que si no fóra perquè teniem davant l'home hauríem dit que allà no havia passat res més que una ventada.

- Lo Nostro Senyor vos guard, fills. Sou per ventura fills d'aquesta terra, pus lliure de sarraïns que ens mons temps? Es lo feu d'Al-Azraq terra de bons crestians?

Aquella referència als cristians no va fer a Atena gens de gràcia. Ella, tan liberal per això de les divinitats no tolerava aquells monoteistes prepotents que no entenien de sincretismes, mecanismes de coordinació i democràcia directa. Creien jugar a una altra lliga, però amb ella la portaven clara. A més a més, aquell vell ignorava- potser deliberadament- que el seu estimat Déu triple havia perdut la gestió dels seus morts en una partida de truc, i que era la Corporació Hades la qui li donava segones oportunitats. Gestors anteriors optaven per judicis finals i descomptes fiscals. Maleïts semites.

- Atena, deessa de la saviesa, la guerra, les arts... bé, algunes referències de mi tindrà... Espere.

Jo em vaig presentar sense grans honors, recordant-li que jo havia cursat la sol·licitud, tot i que de manera involuntària. L'home va agrair-m'ho amb un gest del cap. A Atena se la va mirar amb una mescla de curiositat i visible lascívia. Set segles i escaig després de la seua mort seguia sent tan aficionat a les dones com en vida.

- Amichs, deixa't m'he en lo invent de fetillers que ha per nom tren fonèvol (allò de llançadora no ho havia entès gaire bé) mon arc de caça, ma espasa e mon coltell, que si per venturà necessitàs lluitar contra enemichs trobaria'm desprotegit e dèbil, així com castellà, francès o tortuga ventre amunt.

Atena i jo vam quedar-nos pensant, en silenci. No coneixíem els mitjans de reclamació per a objectes perduts que tenia la Corporació Hades, però vaig recordar una de les clàusules del correu de Rosa Mari: per a reclamacions, recórrer a l'Administració. La titularitat del viatge, un tren infernal d'alta velocitat que transcorria per via estreta propietat del govern autonòmic dins del recinte urbà d'un poble de la Marina Alta, no estava gens clar.

Després d'esmorzar tots tres, en calma, i de donar un tros d'entrepà a l'òliba, Atena, el rei en Jaume, i jo vam començar la primera de les batalles que a Jaume I aguardaven als Països Catalans del segle XXI: formular una reclamació a l'administració, començant per la més propera: el MI Ajuntament de Gata de Gorgos. Vuit segles després, la història ha tornat a començar, compatriotes. Jaume I és aquí.

El vent entre els arbres


Si tu, oh lector, t'acostes a qualsevol bosc, bancal o agrupació d'arbres de qualsevol condició t'adonaràs que quan el vent bufa fa un soroll determinat i alhora variable. Pots prendre-te'l com vulgues, perquè segons el dia, l'hora, l'època de l'any i l'estat d'ànim entendràs una o altra cosa. Els grecs, que com diria Feliu Ventura, si que sabien escoltar els arbres i no sentien a soles vent van decidir que allò sonava tan bé que tenia capacitats profètiques. Els grecs, que encara no tenien satèl·lit Meteosat, no podien saber que passaria en el futur i buscaven, doncs, en la natura, les respostes als problemes del futur.

Aixina, ens trobem de cop i volta amb quatre tipus d'oracles possibles. El forat sulfurós que posseix la pitonisa, model Delfos, la Sibil·la penjada del sostre a la qual sols li queda veu, model Cumas, la cova de l'oasi on venen inspiracions model Siwah (ahi li van dir a Alexandre Magne que seria l'amo del món casi res diu el diari) i el quart model, de vent i arbres al qual corresponia el santuari de Dódona, a l'Epir, que és el model que ens interessa.

Si em posen a buscar al meu entorn més proper, a Xàbia no tenim escletxes en la terra de gasos sulfurosos que posseisquen ningú. No tenim Sibil·la immortal i reduïda a una veu penjant del sostre ni tampoc cap oasi, així que per instint pràctic vaig pensar que allò més preferible, en el cas de voler saber el futur a una manera clàssica era escoltar els arbres.

Davant la meua falta de liquiditat i la impossibilitat de reunir en un bancal de la meua propietat el total de roures necessaris per reproduïr les condicions de Dódona, vaig optar per fer servir un bancal de metlers. D'acord que sols seran hàbils per a l'estiu, però a l'hivern puc buscar algun de tarongers i així tenir la quota tot l'any, la possibilitat d'escoltar els arbres i fer cas al que Zeus, Amon, Ossiris, o l'interlocutor de Feliu Ventura a la cançó puguen voler dir-me. Promet interpretacions productives i periòdiques!

PS: Ah! per al futur promet aconseguir algun roure gal·ler com els que plantàvem a l'escola, que segur que deu tindre una capacitat interlocutiva molt superior als metlers d'un bancal a vora la carretera de Gata. Ara, necessitarà créixer, i fins i tot algun ampli en els seus primers anys de vida per a poder-lo interpretar. Paciència.