El retorn d'un mite: Jaume I és aquí

Com ja vaig comentar a Atena del Montgó, el meu bloc seriós, en la meua recerca d'alternatives per al país vaig fer un homenatge a la figura del gran Jaume I, i vaig preguntar que passaria si Jaume I o els templers alçaren el cap i vegeren com està el panorama que van deixar.

Contra tot pronòstic, el meu prec va ser considerat una petició, i Rosa Mari, del Servei d'Atenció al Devot de l'Hades (un altre dia vos comentaré la realitat administrativa del Servei d'Atenció al Devot, tota una dimensió) em va remetre un correu comunicant que s'havia concedit al Rei en Jaume un permís de vida, sense limitants ni condicionants, i que prompte estaria en camí.

Atesa la categoria del passatger en qüestió i de la situació geogràfica, Jaume I vindria en tren d'última generació. Per aquesta mena de viatges, el Servei acostuma a fer servir ferrocarrils de fabricació japonesa, de tecnologia magnètica (d'aquells que, electroimantades les vies, suren en l'aire) evolució del clàssic tren bala que uneix Osaka i Tòkio. Tot això és possible gràcies a les indubtables bones relacions que Hades manté amb la patronal japonesa per a intercanvis de tecnologia, proporcionant-los a canvi els coneixements en enginyeria genètica que els permet obtenir animals domèstics de fins a tres caps.

L'estació de recepció era Gata de Gorgos, és a dir, el vell edifici de rajoles destinat a rebre el Limon Express, ràpid com el vent i de motor dièsel, que uneix Dénia amb Alacant (i viceversa). Els trens procedents dels Camps Elisis amb benaventurats amb permissos de nova vida passen sovint per l'estació, sense necessitat de fer servir una andana alternativa ni amagar-se enlloc. Simplement passen, i poc abans d'arribar a la Xara es submergeixen de nou a les entranyes de la Sella (de la Terra). A la gent de la localitat poc li estranya el pas, van i tornen, i al bar Estígia, a la porta de l'Avern, sovintegen els gateros cansats de repetir la ruta pels locals del seu poble.

En ser jo el sol·licitant hauria de fer-me càrrec, segons resava Rosa Mari a l'e-mail, de recollir el passatger a l'estació, així que vaig escriure un SMS a la meua companya en estos afers, Atena, que com sabeu resideix a la cova del Montgó en companyia de la deessa ibera titular de l'oquetat. Vam quedar a les 9:30 a l'ermita del Pòpul, a la carretera de Jesús Pobre, i des d'allà aniriem a Gata. Atena costuma a baixar els penya-segats a bots per exercitar-se, i aquell exercici matinal li ve bé per mantenir la forma.

Vaig arrancar el Citroën C3, i com m'ho veia vindre vaig agafar també una petita baca que tinc, tot i que això no s'estila, per si s'havien de transportar trastos. Atena acostuma a portar un escut voluminós i una llança que no caben dins del cotxe, i menys si s'ha de portar un rei del segle XIII d'altura llegendària al seient de darrere. Em vaig dirigir cap a l'ermita del Pòpul que és on havia quedat, Colomer amunt fins a mitjan carretera de Jesús Pobre.

Atena va ser puntual. Portava una bossa de cuir amb entrepans per esmorzar que havia comprat d'un bar d'allà la carretera, una bóta de vi, una d'ambrosia i una marraixeta d'aigua de la font de la Serra de Bèrnia. Tot això a part de la llança, l'escut amb la efígie de la Gorgona, i la seua òliba, que es va posar, com sempre, de forma tranquil·la al respatller del seient. Així, vam arribar a Jesús Pobre i des d'allà a Gata, en un tranquil trajecte, amb una ràdio guiri sintonitzada. Vam aparcar el cotxe davant l'estació, prop de l'antic cine la Pau, i vam esperar a l'andana. Les deu menys dos minuts, sols quatre sibarites del cànnabis fugats de l'institut als banquets. Ni rastre del tren.

A l'hora convinguda, i quan pensàvem que la mítica puntualitat suïssa dels serveis ferroviaris de la Corporació Hades estava fallant, un vent fort i huracanat ens va arribar procedent de migjorn. Com una exhal·lació, un tren allargat i negre, aerodinàmic i sense publicitat va arribar davant nostre procedent del sud. Sols, en grans lletres una inscripció: FA XXIII (Ferrocarrils de l'Avern n.23). Cal preguntar-se com es movia un tren magnètic d'última generació per una via estreta sense electrificar, però la resposta és senzilla: bateries.

El ferrocarril venia buit. Una locomotora d'última generació i dos vagons. De l'últim dels vagons va eixir, amb gest ferm i decidit, una figura d'altura. Mesuraria gairebé 2 metres, portava una capa típica de rei medieval amb l'escut de la família, el casc que li era característic, amb l'escut quatribarrat i el drac, i unes botes que semblaven ser de muntar. L'aparença de tot un rei. Faltava, però, l'espasa. Va traure arrossegant una maleta de carro, i en eixir les portes es tancaren i el tren va marxar com havia vingut: en una exhal·lació, que si no fóra perquè teniem davant l'home hauríem dit que allà no havia passat res més que una ventada.

- Lo Nostro Senyor vos guard, fills. Sou per ventura fills d'aquesta terra, pus lliure de sarraïns que ens mons temps? Es lo feu d'Al-Azraq terra de bons crestians?

Aquella referència als cristians no va fer a Atena gens de gràcia. Ella, tan liberal per això de les divinitats no tolerava aquells monoteistes prepotents que no entenien de sincretismes, mecanismes de coordinació i democràcia directa. Creien jugar a una altra lliga, però amb ella la portaven clara. A més a més, aquell vell ignorava- potser deliberadament- que el seu estimat Déu triple havia perdut la gestió dels seus morts en una partida de truc, i que era la Corporació Hades la qui li donava segones oportunitats. Gestors anteriors optaven per judicis finals i descomptes fiscals. Maleïts semites.

- Atena, deessa de la saviesa, la guerra, les arts... bé, algunes referències de mi tindrà... Espere.

Jo em vaig presentar sense grans honors, recordant-li que jo havia cursat la sol·licitud, tot i que de manera involuntària. L'home va agrair-m'ho amb un gest del cap. A Atena se la va mirar amb una mescla de curiositat i visible lascívia. Set segles i escaig després de la seua mort seguia sent tan aficionat a les dones com en vida.

- Amichs, deixa't m'he en lo invent de fetillers que ha per nom tren fonèvol (allò de llançadora no ho havia entès gaire bé) mon arc de caça, ma espasa e mon coltell, que si per venturà necessitàs lluitar contra enemichs trobaria'm desprotegit e dèbil, així com castellà, francès o tortuga ventre amunt.

Atena i jo vam quedar-nos pensant, en silenci. No coneixíem els mitjans de reclamació per a objectes perduts que tenia la Corporació Hades, però vaig recordar una de les clàusules del correu de Rosa Mari: per a reclamacions, recórrer a l'Administració. La titularitat del viatge, un tren infernal d'alta velocitat que transcorria per via estreta propietat del govern autonòmic dins del recinte urbà d'un poble de la Marina Alta, no estava gens clar.

Després d'esmorzar tots tres, en calma, i de donar un tros d'entrepà a l'òliba, Atena, el rei en Jaume, i jo vam començar la primera de les batalles que a Jaume I aguardaven als Països Catalans del segle XXI: formular una reclamació a l'administració, començant per la més propera: el MI Ajuntament de Gata de Gorgos. Vuit segles després, la història ha tornat a començar, compatriotes. Jaume I és aquí.